El llenguatge és una forma de comunicar-se, i és el que fa que els humans siguin racionals, perquè a través d’ell, es poden acumular les experiències per a les futures generacions. Un humà d’abans tenia la ciència que li havia proporcionat el llenguatge d’aquell temps, igual que avui, quan parlem de científics, matemàtics, ramaders o agricultors o, etc. Tenen la ciència que els ha proporcionat el llenguatge a través de l’època que sigui, però el més important és l’acumulació de saber de l’individu, perquè l’acumulació de saviesa és només per a la persona que té el llenguatge apropiat. Per exemple, la construcció d’una nau espacial només entraran allà els que tinguin el mateix llenguatge, un agricultor, no podria entrar amb aquest llenguatge. El llenguatge tal com ho dic és un mitjà de progrés, ja que l’acumulació de saber en les generacions futures de les experiències anteriors fan cada vegada més que sigui un multiplicador de ciència i experiència, i així òbviament es transmet a directe a la cultura, d’aquesta tribu, poble, civilització o cultura. La diferència d’una persona a un animal és precisament aquesta, el llenguatge. Un ocell o un altre animal fa el seu niu igual que fa milers d’anys, i això per què? Doncs pel llenguatge. L’animal no ha progressat, per la conseqüència del llenguatge, ja que no acumulen les experiències viscudes, i precisament aquesta acumulació de saber i experiències fa que l’humà tingui un progrés a través de l’acumulació de les experiències humanes. Bé, però el llenguatge són moltes coses també. És molt important aquest que he dit d’un acumulador de ciències i experiències, però també no hem d’oblidar que a més de tot això, és també el llenguatge un comunicador molt important, deixant fora la característica d’acumulació de ciència. Per exemple quan parlem amb una persona volem comunicar una conducta o volem explicar-alguna cosa, una idea o volem que ens expliqui alguna cosa, és una comunicació bidireccional. Segons el que jo digui, el meu interlocutor dirà una resposta, un input causarà un output, i aquesta comunicació és molt complexa. Un pot preguntar alguna cosa i la resposta no és necessàriament a simple vista, ja que pot tenir una connexió amb la pregunta o almenys una connexió, però està clar que si tu preguntes alguna cosa, la resposta ha de tenir una connexió amb la pregunta. I així és el llenguatge d’avui. Pot ser poc clar, poc concís i algunes vegades molt murri, no sempre és així, això no obstant pot ser així. El llenguatge escrit és molt més clar i concís, i els missatges que es fan amb l’escriptura són bastant molt més clars. La comunicació escrita és molt més lenta i no és tan flexible com la verbal. Avui el llenguatge és una mica més complex perquè el llenguatge ha anat seguint paral·lelament amb la tecnologia, i així ha significat que hi ha altres mitjans de llenguatge, que tenen una rellevància mastodont amb la comunicació. Bé, jo no estic més interessat en la comunicació del llenguatge. No és que estigui interessat, no solament amb ell, però és que del que vull parlar aquí és del llenguatge verbal. Bé, la importància dels llenguatges és com he dit el que ens fa racionals. Això no obstant, el llenguatge encara està en un estat molt primitiu i poc desenvolupat, i hi ha vegades que no té sentit. Hi ha un refrany castellà que diu: “¡Cuando digo, digo, digo Diego!” És quan vols dir alguna cosa, però no dius res. És una cosa múrria. Bé així és el llenguatge, algunes vegades, es pot estar dues hores parlant sense dir res, una persona pot estar parlant molta estona i tu pots seguir la conversa, sense comprometre’t amb res i fins i tot si vols no cal ni escoltar-les. Només mirant la boca de l’interlocutor, quan aquesta es tanca tu pots dir ,”si”, o “no”, “home, no em diguis”,” no em fotis”, “és veritat”, ” Carrall”, ” Caram”, ” Ostres”, etc. No cal ni que obris la boca, un sospir o alguna cosa així, segur que tu ho has experimentat o viscut això no? Perquè és una cosa que passa cada dia. Jo crec que és molt important que quan un diu “sí” és que és sí i quan diu no és que diu no. En el dia d’avui el llenguatge és molt indefinit. No sempre ens volem comprometre. A més és molt murri, i si que quan un diu un postulat, no sempre diu el que un pensa. D’aquesta manera sempre podem dir que no era això, sinó que era una altra cosa. D’aquesta manera el llenguatge no és una ciència exacta. La vida al nostre planeta és molt complexa i només es pot explicar amb la ciència de la filosofia, i la Poesia. La filosofia explica l’entramat, complicat de la vida d’una manera senzilla. La Poesia descriu els moments o sentiments de la vida. La filosofia descriu en general el que és complicat o difícil amb el llenguatge, i la poesia és el detall o sentiments de la vida, és la revelació de la mateixa vida explicada a través d’un llenguatge allà on el llenguatge té un altre significat. La Filosofia i la Poesia tenen molt de comú, tots dos usen el llenguatge, però molt diferent. Bé, no és la meva intenció d’entrar ni en la Filosofia ni en la Poesia sinó tot el contrari. Un llenguatge nou, fred, no Filosòfic, i tampoc Poètic, això no obstant concís que es pot comptar amb ell, perquè diu el que un pensa sense cap prejudici. És una mica complicat al principi, però és molt revolucionari, i crec que pot venir per quedar-se aquí. El meu problema és que dues persones que han estat parlant i han quedat en alguna cosa, però després el resultat és que no era com ells havien parlat, i encara que ho haguessin gravat amb un magnetòfon, al resultat hagués estat el mateix i això és perquè quan una persona parla, encara que ell cregui que el llenguatge que ell ha usat ha estat molt concret, no ha estat així, i és per això perquè el llenguatge és molt objectiu i tendenciós. Encara que diguem una cosa que nosaltres pensem que és molt concreta, allò que pot ser diferent per a una persona, pot ser diferent per a una altra persona. Quan diem sí o afirmem alguna cosa podem dir que sí o podem fer un gest amb la cap o dir un altra paraula que es pot entendre com sí, però no necessàriament vol dir sí. Si és negativa, podem dir que no, o dir alguna paraula que suggereix la negativitat de la negació, això no obstant de totes maneres el “sí” o el “no” no és absolut. El llenguatge busca una solució moltes vegades no per l’interlocutor sinó per a ell mateix, per poder mitigar aquests efectes, i poder aclarir, concretar les nostres idees perquè no es puguin tergiversar. Hem de fer una ciència més exacta. La idea seria numeral o matematitzar, o digitalitzar el llenguatge, i com això, jo puc dir que és un treball molt exhaustiu, perquè és molt complex i es necessitaria com a mínim una o diverses càtedres d’universitats, de gramàtica, filosofia i lletres i una o diverses universitats de telecomunicacions, totes ben unides per fer aquest projecte que podria estar involucrat tot l’alumnat, però la idea és molt interessant. Seria molt constructiva, ja que es podria fer un llenguatge molt exacte. Obriria la possibilitat d’una traducció de tots els idiomes instantàniament i no només d’un, sinó de tots els idiomes existents. Bé, començarem amb la idea, que realment és molt senzilla. Quan diem “sí” això és una afirmació i a aquesta paraula li donarem el valor de per exemple 100. Si fem una negació per exemple diem “No”, li donarem un valor de 200. El valor 100 seria un valor que seria representatiu per a tots els idiomes xinès, japonès, per tots els idiomes del món seria un “Sí” i un “No”. 200. Bé un valor numèric. El llenguatge és tal com he dit molt flexible i tendenciós pel comunicador verbal. Aquí no, aquí seria exacte, i també millor, però clar i concís, per fer el llenguatge numèric més proper al verbal. Això no obstant mai enganyós ni murri. Per exemple, es pot donar que una persona comuniqui amb un “Sí” contundent i un altre que aquest “Sí” sigui no tan contundent. Semànticament no hi ha gaire diferència entre aquests dos “Sis”, i aquí és quan la comunicació verbal ens enganya i ens traeix, perquè verbalment per la persona no hi ha més que un “Sí”. Amb el Llenguatge Numeral o Matemàtic, que jo li dic des d’ara “LNM”, vam dir que el “Si” té un valor de 100. Això seria l’afirmació màxima o el valor màxim a una afirmació. L’afirmació podria tenir 5 valors per exemple 100, 99, 98, 97, 96, on el 96 seria un “Sí” però amb una afirmació feble, el 100 amb una afirmació forta. Que vol dir “Hola”, o “Adeu” o “Bon dia”. “Hola” és una introducció de diàleg no? Li podríem donar un número, no? “Adeu” és el final d’una conversació, això no obstant també podria ser quan saludes una persona per al carrer, i no inicies una conversació. També en lloc d’“Adeu” podries dir “Bon dia”. El mateix, també diem això és “collonut”, “de puta mare”, o faig això “perquè amb surt dels nassos”. Bé, podria estar hores dient coses així. Bé, tota la meva idea és en base amb això, donar un valor numèric o digital a una paraula, i potser més tard a una frase per així poder concretar el llenguatge i poder industrialitzar. És una molt difícil tasca, concretar una idea quan cal fer un acord internacional entre idiomes és enormement difícil poder sintetitzar un acord, d’aquesta característica. També el “LNM” El llenguatge Numeral, no es podria usar mai verbal, és impossible. Ha d’anar acompanyat d’un traductor digital, i no es podria usar per parlar amb una persona. Potser seria útil aquest aparat per comunicar-se amb una persona que parles un idioma diferent. També podria ser útil, imagineu els polítics que fan servir un llenguatge brut que no diuen res, que no té cap contingut. Seria una bona tasca aclarir el llenguatge, dir les coses amb la semàntica exacta, o el nombre exacte que un aparell digital podria traduir i obligaria al que envia el missatge a dir la veritat del que pensa.
1995
Enric Giné