Sempre, des de molt jove, he tingut problemes metafísics que m’han turmentat fins als nostres dies. L’existència de Déu, i l’eternitat han estat uns d’ells, però potser, molt més important que l’existència de Déu, ha estat el problema de l’eternitat, ja que aquesta està molt connectada amb el temps, i què és el temps? El temps és la durada entre dos punts en l’espai, des d’un observador, la meva incapacitat per comprendre la paraula i el contingut d’eternitat, m’ha deixat moltes nits en blanc, i no hi ha nit que, quan vagi al llit, no pensi en ella i en com serà el món o la vida a l’Univers, d’aquí a milions d’anys llum.
Imagina’t que un colibrí que viu a la costa californiana, cada 1.000 milions d’anys llum va volant a la Muntanya Everest. Allà esmola el seu pic amb dos cops, un a l’esquerra i un altre a la dreta, i torna a la costa californiana i de nou, torna a volar cap a l’Everest, després de 1.000 milions d’anys llum més i així successivament fins que la Muntanya Everest s’hagi gastat completament. Això serà un segon de la eternitat!!! És potser una història per a nens, però, en canvi, no és gens exagerada. Aquest problema em perseguia i buscava respostes a unes preguntes que jo no era capaç de trobar. A la fi vaig trobar un principi estratègic que va ser una resposta molt factual o sigui, l’eternitat és eterna, no té principi ni fi, això és un postulat que vagi acceptar, però com és de llarga l’eternitat? L’eternitat és eterna o dit d’una altra manera, la longitud de l’Eternitat ha de ser com a mínim tan llarga com d’aquí al principi de l’eternitat, i tan llarga com d’aquí al final, no? Bé, això va obrir un altre postulat. Ja tenim uns números per treballar, ja tenim alguna cosa. Bé, doncs on som ara? En quin quilòmetre estem de l’eternitat, on topogràficament?
Bé, aquí sí que vaig descobrir una resposta o, almenys, m’ho ha semblat a mi. La resposta és “un camí que no té principi ni fi“, i si així és, jo he d’estar enmig del camí, per la qual cosa tots nosaltres estem totalment en “mig de l’eternitat“. El problema és que no pots mesurar el principi ni tampoc al final, i el perquè d’aquesta teoria es pot comparar amb un dia de boira, en una vall o esplanada, on tu estàs en un lloc, davant veus un horitzó llunyà o proper, depèn de si hi ha poca o molta boira, i si mires enrere, la distància és exactament la mateixa, que si mires a la banda, tant a esquerra com a dreta. Sempre estaràs al mig, i la boira serà com un cercle. Tu sempre estaràs a la meitat d’aquest camí per molt que caminis endavant o enrere, a esquerra o dreta. Això també obre una altra hipòtesi, i és que l’univers és rodó, no? Per què? Perquè l’estratègia és la mateixa, per molt endavant que caminis (igual que un dia de boira), sempre estaràs al centre del teu món, del teu camí etern, l’univers, amb la particularitat que tindràs la mateixa distància tant endavant com enrere, tant a la dreta com a l’esquerra, és a dir un cercle. Si et desplaces un metre a l’esquerra estaràs al centre, si et desplaces 1.000 milions de quilòmetres anys llum endavant, o endarrere, o a l’esquerra, sempre estaràs en el mateix lloc, exactament al centre. Quan vaig llegir la teoria que l’Univers és corbat, se’m va posar la pell de gallina perquè segons aquesta teoria meva que l’Univers és un cercle, i que, a més, no té res de científica, sinó tot el contrari, semblava tenir una connexió.
La idea de saber com serà el nostre planeta d’aquí a cinquanta anys potser és predictible, fins i tot potser també dins de cent anys, però si diem cinc-cents anys o cinc mil anys comença ja a entrar en un terreny fora de control. La nostra civilització va començar fa 16.000 anys, no és molt de temps. Això no obstant quan parlem de cent mil anys o 1.000 milions d’anys, o 1.000 milions d’anys llum el panorama és diferent. El Sol pot ser que ja no farà llum, i la Terra potser no tindrà atmosfera. No hi haurà aigua al mar, i no hi haurà vida. Nosaltres ja no existirem. Si l’Omnipotent ens hagués fet eterns, ara tu estaries assegut en una cadira, veient un planeta sense vida, fosc, desolat, igual que Mart, o un altre planeta. I això només seria un segon de l’eternitat, sense nosaltres i sense la cadira, i aquest dia arribarà, vulguem o no, però el més important és que el temps és etern, i no s’aturarà, continuarà milers de milions anys llum. El colibrí ja farà milions i milions d’anys llum que hi haurà gastat l’Everest, i tot continuarà igual, impassible, això no obstant sense nosaltres. Potser el planeta Terra no existirà, no hi haurà guerres, ni conquestes, ni crims, ni maldats, ni bondats, sense amor, ni poesia, sense esforços humans, tot continuarà igual que en aquest moment que escric aquestes ximpleries. Tot continuarà igual i en el millor o pitjor dels casos, és que mai s’acabarà, perquè l’eternitat no té fi, a l’igual que no ha tingut principi. L’eternitat és dir adeu als teus fills, esposa, germans, família, amics i pensar que mai, però que mai més, no els tornaràs a veure i que tu tampoc mai més tornaràs a veure una alba o un somriure del teu fill o filla, ni faràs un petó a la teva dona, ni oloraràs l’aroma d’una rosa, ni sentiràs el cant d’un ocell. Jo també tinc l’esperança que hi hagi un Ésser Totpoderós, però, canvia això alguna cosa? Un Déu… què farem durant tota una eternitat? I encara una mica més, perquè quan acabi aquesta eternitat vindrà una altra, perquè no hi ha una paret o un rètol que digui: “Final de l’eternitat” i darrere la paret vindrà més eternitat, perquè l’eternitat és infinita. La nostra única oportunitat és Déu. Jo no tinc idea de què és l’eternitat. Per a mi és el problema metafísic més gran de la humanitat. Potser un Déu omnipotent tingui la solució al meu problema. És com si una formiga pogués entendre una equació matemàtica, tant si fos senzilla com complicada, és impossible. El mateix podria ser amb Déu, un problema molt complicat per a mi podria ser una ximpleria per a un Omnipotent.
Enric Giné