El problema de l’Eternitat

enric@enricgine.cat

               Sempre, des de molt jove, he tingut problemes metafísics que m’han turmentat fins gairebé els nostres dies, l’eternitat ha estat un d’ells, molt més important que l’existència de Deu, l’eternitat està molt connectada al temps, i que és el temps ?, el temps és la mesura entre dos punts en l’espai, des d’un observador, la meva incapacitat per comprendre la paraula i el contingut d’eternitat, m’ha deixat moltes nits en blanc, i no hi ha nit que, quan me’n vaig a al llit, no pensi en ella, i en com serà el món o la vida de l’univers d’aquí mil milions d’anys llum, imagina’t que un colibrí que viu a la costa californiana, cada 1.000 milions d’anys llum va volant al Mont Everest, allà esmola el seu bec amb dos cops, un a l’esquerra i un altre a la dreta, i torna a la costa californiana de nou, tornarà a volar cap a l’Everest després de 1.000 milions d’anys llum mes, i així successivament fins que la Muntanya Everest s’hagi gastat, això serà un segon de la eternitat !!! és potser una història per a nens però, al contrari, no és gens exagerada, aquest problema em perseguia i buscava respostes a unes preguntes que no era capaç de trobar, al final vaig trobar un principi estratègic que va ser una resposta molt factual o sigui, l’eternitat és eterna, no té principi ni fi, i això  és un postulat que vaig accepta, però com és de llarga la eternitat?, l’eternitat és eterna o dit d’una altra manera, la longitud de l’Eternitat ha de ser com a mínim tan llarga com d’aquí al principi de l’eternitat? No? bé, això obre un altre postulat, i es que tenim uns números per a treballar, ja tenim alguna cosa, bé, doncs on som ara? a quin quilòmetre estem de la eternitat, on topo-gràficament? bé, aquí sí que vaig trobar una resposta o, almenys, m’ha semblat a mi, la resposta és, amb un camí que no té principi ni fi, si així és, al únic lloc que podem estar serà al mig del camí, per la qual, quan nosaltres estem totalment enmig de l’eternitat, el problema és que no pots mesurar des de aquí al principi, i tampoc des de aquí al final, el perquè de les coses? es pot comparar amb un dia de boira, en un vall o esplanada, tu estàs en un lloc davant veus un horitzó llunyà o proper, depèn de si hi ha poca o molta boira, i si mires enrere, la distancia és exactament la mateixa, que si mires al costat tant a esquerra com a la dreta, sempre estaràs al mixt, i la boira serà com un cercle, on tu sempre estaràs a la meitat d’aquest camí per molt que caminis endavant o enrere a esquerra o dreta, això també obre una altra hipòtesis, que l’univers és rodó, no? per què? perquè l’estratègia és la mateixa, por molt endavant que caminis (igual que un dia de boira) sempre estaràs al centre del teu món, l’univers, amb la particularitat que tindràs la mateixa distància tant endavant com enrere, tant a la dreta com a l’esquerra, és a dir un cercle, si et desplaces un metre a l’esquerra estaràs al centre si et desplaces 1.000 milions de quilòmetres anys llum endavant, o endarrere o l’esquerra, sempre estaràs en el mateix lloc exactament al centre, quan vaig llegir la teoria que l’Univers és corbat, se m’ha posat la pell de gallina perquè, segons aquesta teoria meva que l’Univers és un cercle, i que, a més, no té res de científica, sinó tot el contrari, semblava tenir una connexió, la idea de saber com serà el nostre planeta d’aquí a 50 anys potser predictible, fins i tot potser també dins de 100 anys, però si diem 500 anys o 5000 anys comencen ja a entrar en un terreny fora de control, la nostra civilització va començar fa 6000 anys, no és molt de temps, però quan parlem de 100.000 anys o 1.000 milions d’anys, o 1.000 milions d’anys llum el panorama és diferent, el sol pot ser que ja no farà llum i la terra potser no tindrà atmosfera, no hi haurà aigua al mar, i no hi haurà vida, nosaltres ja no existirem, si l’Omnipotent ens hagués fet eterns, ara tu estaries assegut en una cadira, veient un planeta sense vida, fosc, desolat, igual que Mart, o un altre planeta, i això només seria un segon de l’eternitat, sense nosaltres i sense la cadira, i aquest dia arribarà, vulguem o no, però el més important és que el temps és etern i no s’aturarà, continuarà milers de milions de milions anys llum, i el colibrí ja farà milions i milions d’anys llum que hi haurà gastat l’Everest i tot continuarà igual, impassible, però sense nosaltres, pot ser que el planeta Terra no existirà, no hi haurà guerres, ni conquestes, ni crims, ni maldats, ni bondats, sense amor ni poesia, sense esforços humans, tot seguirà igual que en aquest moment que escric aquestes ximpleries, tot seguirà igual i el millor o pitjor és que mai s’acabarà perquè l’eternitat no té fi, al igual que no ha tingut principi, l’eternitat és a dir adéu als teus fills, esposa, germans, família, amics i pensar que mai, però que mai més, no els tornaràs a veure i que tu tampoc mai més tornaràs a veure un alba o un somriure del teu fill o filla, ni donaràs un petó a la teva dona, ni oloraràs l’aroma d’una rosa, ni sentiràs el cant d’un ocell, jo també tinc l’esperança que hi hagi un Ésser Totpoderós, però, canvia això alguna cosa? amb un Déu … què farem durant tota una eternitat? i una mica més, perquè quan acabi aquesta eternitat vindrà una altra, perquè no hi ha una paret o un rètol que digui: “Final de l’eternitat”, després de la paret vindrà més eternitat, perquè l’eternitat és infinita, la nostra única oportunitat és Déu, jo no tinc idea de què és l’eternitat, per a mi és el problema metafísic més gran de la humanitat, pot ser que un Déu Omnipotent tingui la solució al meu problema, es com si una formiga pogués entendre una equació matemàtica, tan si fos senzilla com complicada, és impossible no?, el mateix podria ser amb Déu un problema molt complicat per a mi podria ser una ximpleria per a un Omnipotent.

26-02-2011

Enric Giné

 
Aquesta entrada ha esta publicada en Sin categoría. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.